"Un nou món no és possible, és necessari. Somnis i Tempestes"

Un dia em vaig aixecar plàcid, el sol brillava, el cel blau pur estampava la imatge d’un somni esperançador. Una terra frondosa, olor de fang, boscatges immensos i muntanyes, planes i mar a cabaços feien d’aquesta terra, la terra promesa de qualsevol persona lliure.

Un poble honrat i orgullós del seu destí, l’habitava des de mar endins fins als cims més alts de la serralada que la travessava. Unes gents de parla oberta i de mentalitat hospitalària. Colors d’harmonia i cants de llibertat donaven melodia als seus dies, dies de sang i llum, dies de fruits i terra, dies de plor i ciment...

La dignitat en llibertat, onejava com a única bandera de pàtria en els seus punys i braços, per lluitar i estimar. Les diferències els donaven la unitat com a poble a través dels seus caràcters tolerants i dialèctics.

D’esperit noble era el seu jovent que, mancat de llibertat i per la supervivència com a individus i com a poble, alçà els seus punys amb crits de: Via Fora! Via Fora!

La joia de ser lliures, els feia persones. S’anomenaven catalans.

Aquest somni es va anar transformant en realitat, com el vent en tempesta. Va començar en temps foscos als carrerons, entre xiuxiuejos i brises que portaven la paraula llibertat per tot arreu on passaven. Fins i tot els dies que bufaven ràfagues de colors per les grans avingudes de les metròpolis del país.

Un futur que esperançava grans i petits; afrontant amb valentia el destí de la terra i lluitant dia a dia per fer-nos-en dignes.

Contra tot pronòstic, les flames als cors van encendre una foguera d’unitat, d’unitat popular.

La paraula dels sense veu es va convertir en vot i del vot va passar a l’acció. Les cases de la vila tornaven a ser les cases del poble. Les persones havien recuperat allò que era seu, el poder que havien atorgat als polítics i que aquests havien traït. La veu tornava a la persona, com la justícia a la terra. El somni havia donat equilibri a la realitat.

Ara seguim somiant junts, entre companys i camarades, sense mai més tornar a despertar!

[somnis i tempestes]