INDEPENDÈNCIA JA!

Participa en el primer referèndum virtual sobre l'autodeterminació de Catalunya!!!

Des del dia 25 de Maig i fins el dia 25 de novembre tens la possibilitat de d'efectuar el teu vot a l'espai www.referendum2008.org.
Aquest lloc web pretén ésser un espai on la població catalana pugui expressar la seva opinió sobre aquesta matèria responent a la següent qüestió:

Desitgeu que Catalunya esdevingui un estat independent
amb legitimitat plena conforme al dret internacional?

Progressivament anirem publicant els resultats de participació i al final del període publicarem els resultats obtinguts i intentarem fer-los arribar a mans de l'administració amb la finalitat d'obrir un debat seriós sobre aquesta qüestió.

Fes correr aquest correu per aconseguir un màxim de participació!!!

Moltes gràcies!!!

Neixem sols, morim sols i lluitem lliures!

Heu vist mai com la competitivitat us allunya de persones que estimeu?

Heu vist mai com el consum fa de les persones allò que tenen i no dels seus pensaments, allò que són?

Heu vist mai com l'enveja s'imposa per damunt l'amor i la veritat?

Heu vist mai els murs de la vostra cel·la, d'aquesta societat/presó?

Heu vist mai del poc que havieu aconseguit a la vida, perdre-ho tot sense poder-hi fer res?

Heu vist mai governar els covards i pobres d'esperit?

Heu vist mai com la única confiança que mereixia ser corresposta, és cap a un mateix?

Heu vist mai aquesta societat? Aquesta societat en decadència...
Heu provat mai d'anar contracorrent?

Heu vist mai com el camí que tant clar semblava, es convertia en un prat inmens on podieu recorrer lliures qualsevol dels seus sentits?

Us heu vist mai perduts? us heu vist mai sols? us heu vist mai lliures? ÉS EL MOMENT!

Carta al poble de Collbató

Salut companys i companyes,

Escric aquesta carta amb por; amb por de no saber ben bé que vull aconseguir amb ella i per tant de no saber que en sortirà. El que si que tinc molt clar i m’impulsa a escriure-la, són les ganes de transformar la societat des del lloc on visc, Collbató.

Això i la justícia social, m’han portat a creure en els principis i idees que amb el temps he anat adquirint i dia a dia vaig evolucionant.

Així doncs m’he emmarcat dintre del moviment anomenat Esquerra Independentista, el qual està format per un seguit d’organitzacions: juvenils, sindicat d’estudiants, sindicat de treballadors, organitzacions polítiques, plataformes en defensa del territori, organitzacions i brigades de cooperació internacional, assemblees populars i casals arreu dels Països Catalans, etc. i lluitem en pro de la sobirania nacional i la justícia social als territoris de parla catalana.

Aquest moviment es mostra al carrer dia a dia en tots els indrets del país. Amb llaços de solidaritat estem bastint un futur esperançador pel nostre poble, lluny de polítics porucs i apoltronats.

Creiem que la solució dels conflictes latents a la nostre societat, passa per plantejar d’un amb un els problemes i treure’n solucions sensates equilibrades i amb sentit comú: passant pel respecte al medi ambient i a tota la ciutadania (no fem cas als que ens ha votat i a la resta els deixem al marge). Els partits no governen pels seus votants, han de governar per tota la societat i això només es pot fer amb sentit comú i parant l’orella.

Així doncs després de la introducció a la meva proposta, us vull presentar sense més embuts el projecte de les CUP.

Les Candidatures d’Unitat Popular són les eines municipals que l’Esquerra Independentista utilitza des de la transició per tal de donar veu a la ciutadania i recuperar l’etimologia de Democràcia sobre la praxi.

Assemblees populars que s’uneixen sota el pretext de construcció nacional del poble català, des de cada barri i des de cada vila. La voluntat és ser una alternativa social forta al consistori per tal de fer pressió a l’ajuntament sobre les demandes que té la gent de la vila, per tal de que es portin a terme les actuacions de l’ajuntament, tal i com el poble vol.

Sota una estructura horitzontal i assemblearia, en un poble on hi ha la CUP es van obrint espais on tothom hi té veu i vot. Tothom pot aportar la seva creativitat en la política municipal a través de l’eina popular. Fent així de pragmàtica la política i portant-la a cada casa i a cada caparró!

Reinventant la idea blindada de democràcia que ens volen vendre. Estem aferrats a la creença que la democràcia és de la gent i no dels polítics!

Bé amb tot el que hi he posat en aquest escrit, sentiment, història i vocació, m’agradaria dir-vos que crec que és la nostra eina. Crec que a Collbató hi tenim molt a fer, podem fer feina molt positiva per la gent del poble, la podem fer bé i si així és, serem un exemple per d’altres viles.

Amb tot això caldria gent disposada a tirar endavant un projecte així, tenir bones idees per Collbató amb més seny que la Zona Industrial.

Algunes actuacions que es podrien portar a terme des de Collbató, crec que podrien ser: - Proposar rebaixar els sous dels càrrecs polítics i en quant a la CUP, destinar els diners que li pertoquen a aportacions concretes pel poble. – Engegar assemblea popular amb comissions on es treballin tots els àmbits de la política municipal. – Obrir un local social per la gent del poble - Revitalitzar la política de cultura popular i joventut per tal de potenciar l’associacionisme

Jo llenço la proposta i no pas per rebre resposta aviat. Només vull que sapigueu la meva creença i solució per Collbató i que si hi ha gent disposada a compartir-la, estic obert a parlar-ne tant com vulgueu. També he jugat amb la idea, fent aquest intent de logo, no ho tingueu en compte, això s’ha de fer entre tots i totes.

Si voleu informar-vos de les CUP dels Països Catalans i les seves actuacions, ací ho podreu veure:

http://www.cup.cat



Una abraçada,
Salut i vida!


Àlex Bagant Pascual

Il·lusió per Collbató

Salut per a tothom!

Em dic Àlex i tinc 23 anys. Sóc nascut a la Vila de Gràcia. Per qui no em conegui, fa poc menys d’un any que vaig instal·lar-me definitivament a Collbató.

Encara que des que vaig néixer que hi he passat molts bons moments de la meva vida. Sempre m’he sentit mig de Gràcia, mig de Collbató. He jugat als seus carrers i encara que per alguns sigui difícil de creure, he pogut jugar a tenis taula dintre el Casal. O fins i tot he pogut creuar l’antiga N-II quan encara no era autovia, per anar a imitar els galls d’indi de la Roseta.

En definitiva, tot una sèrie de records d’infantesa que ningú podrà esborrar. Però la llàstima és aquesta, que del que era Collbató, només me’n queden records. Veure com el creixement urbanístic al no recollir el valor de la sostenibilitat i l’equilibri, ha arrasat amb l’esperit de Collbató, deixant perdre l’esperança en el gènere humà.

Entre tots i totes, hauríem de parar i reflexionar de quin model de poble volem.

Tant els nouvinguts com els collbatonins de soca-rel, hem de fer l’esforç de recuperar aquesta vida de poble. Sabem que les coses mai tornen a ser el que van ser, però n’estic segur que si la gent oblida les diferències i els ressentiments, i ens posem a treballar tots a una, farem reviure Collbató.

Aquest escrit, l’he pensat per a presentar-me als qui no em coneixen, sobretot en el camp de les idees; però per mi no hi ha idees sinó hi ha somnis; Així com crec que no hi ha excuses, sinó mitjans per a portar aquests somnis a la pràctica.

He crescut sense arrels, fins fa poc no coneixia els meus orígens, però sempre he viscut molt endintre les grans paraules de Vicent Andrés i Estellés: “Allò que val és la consciència, de no ser res sinó s'és poble.” (del seu poema – Propietats de la Pena -)

Fa temps vaig assumir la veu del meu poble, assumir el seu somni i anhel. En el segle de la terrible prova (assimilació o autodeterminació), fa temps que vaig decidir el camí que tria la meva cultura per seguir existint.

Sí, sóc independentista. I així com ho sóc envers el poble català, també em considero independentista de la Vila de Collbató.

No em faran creure en un consistori que fa més cas a promotors especuladors de fora, que a centenars de ciutadans que volen viure en equilibri, respecte i llibertat.

No em faran creure!

He tingut un somni.......

“La paraula dels sense veu es va convertir en vot i del vot va passar a l’acció. Les cases de la vila tornaven a ser les cases del poble. Les persones havien recuperat allò que era seu, el poder que havien atorgat als polítics i que aquests havien traït. La veu tornava a la persona, com la justícia a la terra. El somni havia donat equilibri a la realitat.”

[Somnis i Tempestes – Àlex Bagant] http://www.banderesnegres.blogspot.com/

Neix l'Esquerda - Assemblea de Joves de Collbató

Degut a que el jovent del poble ens veiem mancats d’un espai propi on poder desenvolupar les nostres activitats lliurement, volem organitzar-nos en una assemblea de joves, al marge d’interessos polítics, religiosos o de qualsevol altre mena. Volem transmetre la nostra il·lusió a tota la gent del poble a través de la pròpia gestió de les activitats i projectes que duguem a terme.

És per això, que hem decidit agrupar-nos per prendre part en la vida activa del nostre municipi. Hem constituït l’Assemblea de Joves de Collbató per poder donar una resposta col·lectiva a les inquietuds, necessitats i problemàtiques que afecten al jovent.

Pretenem trobar el suport de la gent del poble, el jovent de la comarca i altres associacions de joves. Buscant la confiança per poder engegar i executar amb força aquest projecte que pretén donar resposta a les mancances amb les que ens trobem i crear un punt d’unió i comunicació entre els joves del nostre municipi.

Així doncs esperem la teva veu, per seguir engrandint l'esquerda de Collbató que obri un futur d'esperança!

Condicions Programàtiques [EI]

Tot seguit us proposo els punts clau que crec, personalment, ha d’oferir com a alternativa a la societat, l’Esquerra Independentista.

Fora de que siguin encertats o no per vosaltres, aquests punts, queden en un titular, deixo a l’aire i a la vostra imaginació, com es desenvoluparien aquests punts. I encara més important que això, el nostre moviment és assembleari i cada sectorial en un futur haurà de plantar-se i treballar i desenvolupar els punts que li pertoquen de les autèntiques i definitives bases que sorgiran. El SEPC el d’educació. l’Intersindical i la COS el Marc Català de relacions laborals… i així amb tots els punts contant els moviments socials que s’uniran quan madurem i sentem aquestes bases de moviment.

Llavors serà quan realment incidirem a la realitat, quan plantejem alternatives i accions reals i revolucionàries.

CONDICIONS PROGRAMÀTIQUES

ESQUERRA INDEPENDENTISTA

Reunificació dels Països Catalans

Referendum per l’autodeterminació

Declarar el país lliure de transgènics

Nacionalització de Recursos i Infraestructures

Llei de regularització del territori

Llei de conciliació de gèneres

Llei de sostenibilitat i energia

Garantir educació popular, de qualitat i catalana

Decret nacional d’idioma i tradicions

Marc Català de relacions laborals

Amnistia dels Presos Polítics Catalans

Mireu com el poble Gallec ho té molt clar : http://basesdemocraticasgalegas.blogspot.com/

Escrigueu als comentaris, els punts que vosaltres creieu que falten... Gràcies

Víctimes del Terrorisme d'Estat

Espanyol o Català?

El meu caràcter i condició m’ha fet sovint imaginar-me d’altres vides possibles (ja que no coneixia els meus orígens biològics)...I això em porta a pensar si hagués nasut en una familia espanyola què hauria passat...

Si tingués el mateix caràcter crític, incomformista i lluitador, de vegades mal geniut, però a l'altre bàndol; si hagués nascut espanyol, hauria patit des de petit la cultura i l'història d'un poble imperialista, inquisidor i militarista (que no desitjo a ningú) i hauria forjat el meu caràcter al bàndol dels opressors.

Potser estaria escribint sobre el feixisme i la seva minsa part romàntico-socialista. Sé que és especular molt, però algun cop ens ho hauriem de plantejar, o més d'un cop, per poder perdonar algun que altre il·lús que respecta poc la nostre mare terra.

Entenent que els que la respecten massa poc, no és el seu lloc!

Deixant d'imaginar, torno a la realitat i me'n adono que no, estic amb "els bons"; sóc català i orgullós de la cultura de resistència que ens ofereix l'opressió durant 300 anys.

Doncs, trobem que segons el context en el que forjem la nostra identitat en aquesta terra, podem trobar dos camins en un mateix caràcter a seguir, ser espanyol o ser català.

Aquest sol fet, ja està creant des de fa podriem dir segles, la fractura social i cultural que pateix aquesta terra. Amb una cultura impositora a través de lleis, processos inmigratòris d’espanyols i la força militar; no reconeguda pel poble que està obligat a viure-la. Doncs llògicament , una i altra volta resorgirà l’esperit de poble. Del poble català.

Tot i que la cosa es més complexa, la meva visió és més senzilla (per sort o per desgràcia): sense excloure a ningú; tot i que com a territori, estem dins un marc político- social que hem de compartir la nostra cultura amb la cultura dels impositors que ens deuen tres segles de perdons; l'amor a la terra que ens ha tocat defensar, fa que com a cultura reconeixem el sentiment de rebel·lia dels nostres avantpassats com per saber d'on venim i per tant cap on anem.

Com deia el president botifler jorge pujol, viure i treballar a Catalunya és ser català. I jo vull afegir, el que és sentir-se català, però jurídicament ser espanyol. Tot i ser immigrant espanyol inclús es pot sentir-se culturalment català o catalana, però és quelcom més: sentir el que hem sigut i perque som el que som. És parlar una llengua mil·lenària, és conèixer la història que ens fa estar com estem, és sentir la dignitat de poble que fa repetir les coses una i altra vegada en la viva parla catalana, sense haver de parlar en llengues forànies....

Així que no renuncieu a la dignitat, la dignitat lluitadora, la dignitat de poble, la dignitat rebel.

Feu les coses bé, no sigueu espanyols!

Terra d'Acollida [cançó]

Fa vint i pocs anys arribava una vida

Ningú no sabia les seves arrels

L’infant era esperat per una familia

Obrera i humil, amor i sentiments compartiren

Catalans i treballadors, el van estimar com els que més

I en la nostra terreta va trobar les arrels

Les arrels de la terra ; els estels en el cel

Tornada:

Vaig sortir de la terra

I ella és la meva fi

És la nostra terra

La que mostra el camí

Terra catalana, Terra Catalana

Des que en ella vaig neixer

Se que en ella vull morir

Pot remoure cel i terra

Que mai ha trobat millor gent que aquesta

Vol saber la seva història

D’on surto?, perque visc aquesta vida?

Però sens dubte que són Preguntes

ja respostes al seu dia, al seu diiiaa

la meva història són quatre barres

surto de l’amor entre dues persones

però es entre companys que he trobat la meva esperança

l’esperança d’un poble, un poble que avança

abocant-se aun estel, la dignitat amagada

abocant-se a un estel, de senyera estelada

[ TORNADA ]

No em conec procedència,

vaig on bufa el vent,

Ahir em sentia àrab, avui m’han fet francès

Avui lluito per tots, ahir per mi només

Però el que conta és el que sempre he sigut

En el que la vida m’ha convertit

Forjantme a caigudes l’esperit del qui no decau

Cop a cop Colze a colze obrintse en la vida

Endurint el meu rostre…

La pàtria la llengua, Països Catalans

Del sud o del nord ací som germans

I quan ens ho pregunten, ja sabem que hem de dir

Així serà fins a la fi!!

[ TORNADA ]

?¿ Hard Tecno Combatiu ¿?

Tot i que ho vaig fer, farà un parell o tres d’anys, m’agradaria oferir-vos aquest intent de hard-tecno, tirant a electro.

Amb moltes ganes però poc coneixement, s’exten a unes quantes cançons i portades incloses amb el títol de “Foc Nou, Flama Eterna”

Desitjo que us agradi, encara que no ho espero, la veritat… jeje

Ja que tret d’un parell de cançons que es pot salvar el ritme i algun canvi… em sembla que no és lo meu això…. Ballar-ho era una cosa, editar-ho una altra….

[cd flama eterna ]

Salut i no feu el burro!

Del passat, destruïm misèries!

La legitimitat de queixar-se, rau en la gent que lluita. En la gent que s’organitza per canviar. No en les organitzacions que es generen en la resistència i prenen posicions doctrinals, inclús de pensament únic.

Lucrar-se de la incisió social per esdevenir referents únics en l’independentisme revolucionari, no és el que ens portarà cap a l’independència. Sinó la convicció de que ningú ens marca el camí, sinó un mateix. La reafirmació autodeterminista des de la nostra persona enfront l’estat espanyol, que marca l’esperit forjat a base de derrotes i opressió perpetuat al poble català. L’esperit lluitador de la classe treballadora catalana, que dia a dia segueix reconstruint i avançant cap a la unitat popular.

Tots aquests valors, estan per sobre de sigles i moviments que generi aquest esperit de resistència que podem remuntar com a poc, des de les dures batalles de successió que tals dies com avui, fa tres cents anys es perpetuaven en defensa del nostre poble i la seva gent.

Som l'autèntic esperit d'aquesta terra, tot i que estiguem envaïts per l'autocrítica radical. L’esquerra independentista, l’esquerra revolucionaria dels Països Catalans.

Aquesta autocrítica, en part, és normal, sempre que es reconegui i lluitem per superar-la.

Ho fa normal, l'opressió que ha patit la nostre gent, i la venjança constructiva i solució desitjada al genocidi cultural del qual som víctimes de "l'imperi Espanyol": l’Independència.

Malgrat ser maltractats, torturats i reduits al folklore controlat, durant molíssims anys, hem sapigut combatre aquesta assimilació a la que ens volien sotmetre. Una i altre volta, l’esperit de poble i de resistència ha tornat a reeixir.

Amb tanta imposició, hem sapigut forjar unes arrels de solidaritat; un caràcter lluitador, el de la nostra gent. una terra combativa. Som la resposta a la llibertat que enyora el nostre poble.

I si volem seguir lluitant contra companys, amb l'ego aferrat al cel, per haver deixat d'olorar aquesta terra, veureu en les vostres files, com la igualtat que prediqueu es desmorona i fa triumfar l'enemic.

Així que no ens fagi por donar la mà als companys i companyes revolucionaris dels Països Catalans: internacionalistes, comunistes, precaris, llibertàris, persones inmigrades, explotades, antifeixistes d’arreu del territori, tots anticapitalistes. Lluitem per un nou món reconeixent la nostra cultura extesa de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. I res ni ningú ens podrà aturar per fer justícia.

Que germans més pròxims al món no tenim, no ens hi enfrontem si pel que lluitem és per la Llibertat d'aquest, el nostre poble i la seva gent.

Humil militant de l’Esquerra Independentista

Ningú pot fer sentir-te lliure, ho has de fer tu mateix!

Hi havia una vegada.... Adan i Eva?

Voldria fer unes reflexions sobre la religió cristiana. Des del meu punt de vista; un cristià desencantat o millor dit, una persona que ha perdut la fe, en res que estigui de la meua pell cap a fora. Ja que jo en el seu dia vaig ser batejat, vaig fer la comunió i em vaig comfirmar en la religió cristiana. I a dia d’avui amb 22 anys l’únic pensament que tinc al respecte és renunciar a la religió cristiana. Fa molt que no crec en llibres sagrats d’obessos reprimits i opressors de butxaques plenes d’or. No en el meu nom.

Coneixem de la nostra història fins als seus inicis, si volem. Tenim els mitjans per trobar la informació del llegat que ens van deixar els individus de la espècie, en l'evolució. Des de les condicions en les quals va sorgir la primera forma de vida a la terra, fins als nostres dies. Amb possibilitats de seguir explorant sobre aquest passat en la justa mesura que ens permeti la vida; la nostra estança a la terra.

Però havent-hi uns mínims a assolir d'aquest coneixement, considerant-nos humans de la terra i hereus de la història (en aquest únic ordre): considero en opinió personal i subjectiva que no s'ha d'aturar la nostra ment i per tant obrir-se a la imaginació que va fer sobreviure i veure el món real als avantpassats.

Davant de tanta mentida que ens volen imposar des de fa dos mil·lenis, en nom de les religions (que teòricament i, repeteixo, teoricament havien de servir per civilitzar els humans d'una època d'injustícies) ha servit per acabar donant peu a que els oprimits es tornessin opressors amb els anys i els segles. Cosa que estem pagant i molt vivament encara avui en dia.

S'han comformat organismes tant poderosos, com per dividir la humanitat en dos grups i enfrontar-los en qualsevol moment de tal forma que provocarien una guerra de religions a escala mundial, com encara no coneixem.

Som animals inteligents, que juntament a la esfera emotiva que va anar evolucionant en nosaltres al mateix temps que el nostre físic, va donar peu a la racionalitat en tot el que ens envoltava i a compendre el món en el que viviem, fins un bon dia que se'ns va plantejar el dubte del foc i vam haver d'entendre'l a partir dels llamps i a saber-lo controlar en el temps i l'espai.

A partir d'aquí vam obrir l'escletxa, que va fer volar la nostra ment. A partir d'aquí es va anar descobrint tot el que ens ha portat a la vida d'avui. Hem de ser conscients que aquests canvis es van produir en molts segles, mil·lenis, i que actualment la roda de l'evolució avança a passos gegantescos i fugaços, que fa que aquesta terra ens pugui negar un demà en condicions.

Tot i això, l'esperança de l'animal que porto dintre (o la consciència com volen creure alguns) em diu que aquesta terra aportarà una evolució més dràstica que les anteriors en les nostres ments, que ens farà reaccionar amb la inteligència i la imaginació obtingudes per abatre les penúries que estem provocant.

Es agradable de petit, potser, que una institució descreditada pel sentit comú i la ciència, com l'església, et respongui amb contes i fabules de personatges increibles que només fan el bé i gent molt dolenta que fa molt de mal als altres.

Però és insuficient per algú que té ètica, abans que moral. Algú que abans que guiar-se per unes lleis i conductes generals, valora el seu propi sentit comú i racionalitat, i sap destriar el que realment fa mal als altres, i per tant el que realment és dolent.

És insuficient una resposta que es donava fa dos mil anys a una gent amb relativament poca cultura, per una gent que espera respostes acord amb el seu coneixement i no respostes que responen a interessos partidistes.

Parlen de pecats, dient-nos el que no està bé. El sexe per ser el pecat més antic , ja que el van cometre els primers caient al jardí prohibit, ja va inherent en tothom i el mal està fet. Que m'ho expliquin més detalladament si us plau!!!

Si doncs, és veritat que el sexe va inherent en nosaltres i es practica des dels temps "d'Adan i Eva", no hi vec la utilitat a considerar-ho pecat una cosa que va en nosaltres i que ho fem a consciència des dels primers.

Així que perque l'Església d'avui en dia, i en la direcció que va, admeti aquesta realitat, haurem de passar per sobre de la cultura arcaica que ens intenten fer entendre.Jo ho tinc clar, abans de creure en l'església, crec en la ciència.

Vaig renunciar fa temps als puntals bàsics de la civilització cristiana, i qüestionava directament Adàn i Eva. I si ens questionem la pregunta clau o sigui els fonaments sobre els que s'aguanta l'estructura, i es d'on venim; que és la base? com podem creure la resta de respostes donades? Com S'aguantarà la teulada? Sense fonaments l'estructura, cau sola.

Valors? Cristians? No en el meu nom

La meva lluita a l’Alba

Vull aprendre a ser lliure com tu

i no pas viure la teva llibertat

Vull estar al teu costat al caure

per ajudar-te alçar amb fermesa

Vull parlar-te quan no res puguis escoltar

per poder ser la paraula precisa en el moment adecuat

Vull sentir la teva veu sincera

la paraula compromesa, en revolta a la teva boca

Vull lluitar junts les pors

fer-nos valents agafats de la mà

Vull compartir les meves virtuts amb tu

i compensar-te pels defectes

Vull estimar-te com a persona,

com a cap persona hagi estimat

Vull mirar i veure passat, viure present

somiar futur, caminar plegats la vida…

Pren el meu voler, com la meva lluita

vacilant el demà i renunciant al ahir,

sentiments d’amor cap a dia d’avui

dia que obrí el cor per tancar ferides!

El meu cor. Alba.

"Campanya missatgeres/ers"

Companys i companyes de gremi i a la resta,

Us exposo aquí al bloc, la meva lluita laboral i sindical. Durant anys he estat treballant al gremi de la missatgeria i paqueteria a l’àrea metropolitana de Barcelona. Com sabeu, és una feina molt mal pagada. Ja que depèn de l’empresa et pot arribar a pagar menys que el sou mínim. ENCARA QUE ET JUGUIS LA VIDA CADA MINUT.

És per això que estic mirant d’impulsar una campanya conjunta entre la COS i l’Intersindical. Els meus dos sindicats de referència i un de militància.

Les Fases per engegar la campanya de moment són les següents:

- Buscar llista d’irregularitats i greuges en les empreses del sector ( injústicies freqüents que comenten les empreses envers els missatgers)

- Publicar llista de punts clau del conveni que no es respecten en la majoria d’empreses

- Afegir llistat de millores de conveni que es reclamen.

- Fer llista de missatgeries que incompleixen el conveni.

Així que si en qualsevol d’aquestes fases em podeu ajudar, treballeu en el ram, o coneixeu algú que ho faci… doncs si us plau comenteu-m’ho i em posaré en contacte amb vosaltres.

Moltes Gràcies Camarades!

La lluita és l’únic camí! La dignitat la nostre fi!

Ruta Països Catalans '05

Diari de Ruta (Països Catalans’05)

18 de setembre

Comença el camí penós de roques i planer recorregut, de coneixença de la pàtria. El dia d’avui, és la data que els motors comencen a funcionar cap al primer destí fixat per esmorzar, Granollers. La proba de foc per estar segurs que no predrem l’equipatge pel camí. Els primers moments per situar-nos en la nostra condició d’aventurers, passen a la Meridiana. Ben aviat acotem les variables que seguirem, de velocitat i les senyes bàsiques per coordinar-nos en marxa; amb el company de ruta dels pròxims dies i també company de pis, en Xavi.

Arribem a la plaça del Foment de Granollers i parem a buscar esmorzar. S’intenta “gorronejar-lo” posant la millor cara i més dura que podem. Però s’ha de renunciar degut al poc recorregut que ens avala.

Un cop hem esmorzat i deixat refredar el motor de la moto, prenem rumb al següent paratge, la plana de Vic.

Val a dir que teniem una ruta propgramada, que el primer dia, ja ens saltem. Ja que voliem anar per la costa. Però les riades que es formen en èpoques de pluja com ara, ens podien portar problemes ja, el segon dia.

Fem una parada i un cigarret a Aiguafreda. Tornem a emprendre la carretera a Vic, quan veiem per la nostra sorpresa, que ens falten només 30 kilometres per arribar-hi.

De camí a Vic, un cotxe ens dona ànims, potser per la bufanda de Països Catalans, que duc lligada a la moto. Gràcies a uns imperdibles que m’ha donat una dona adinerada, però amable d’Aiguafreda.

Arribats a Vic, donem dos voltes a la ciutat. Busquem el restaurant d’un amic que fa temps que no vec. Preguntem a un “calvo” antifeixista; però malgrat les seves explicacions, no ho trobem. Al cap d’unes quantes voltes, desistim i renuncio a veure un vell amic; i potser de retruc, una cerveseta fresca o un bon dinar per entrar en bon peu la marxa...

Seguim uns kilòmetres més, fins que decidim buscar un lloc per dinar. Quan som al terme municipal de Gurb, entrem per un caminet fins que trobem un lloc a reser, al costat d’una granja de gallines, on parem a fer un arroç i una bacaineta.

La bacaineta ha estat productiva, al aixecarme ja havia pait el dinar i en cinc minuts estava tot recollit. Hem tornat a prendre el camí de terra fins a la carretera i després de situar-nos, hem decidit posar rumb a l’Ermita de Sau.

L’església que normalment està coberta per l’abundositat de l’aigua del pantà. I que ara per la sequera dels últims temps als estius, està a nivells que s’hi pot entrar a peu i veure-la per dintre.

Així que anem direcció a Manlleu i allí ens indiquen una parella gran de poble, com arribar a Folgueroles. Seguim fent carretera fins a aquest poble i allí ens mostren el camí cap a la presa de Sau.

L’ignorància de l’aventurer principiant, em fa refiar i arriscar-me a seguir amb la meitat del dipòsit, cosa que a hores d’ara encara estic lamentant.

Sense saber-ho ens trobem just a sobre la presa, a les portes que amb molta força aguanten el que queda d’aigua a l’embassament. Tal i com un servidor aguanta el negit que em suposa estar amb el dipòsit en reserva, sabent que no hi ha gasolinera de camí i tampoc puc tornar. Encara queden 10 minuts fins a les portes de l’ermita…

Un cop feta la foto de rigor amb l’estelada, seguim amb la meva decisió que si ens hem de quedar tirats, sigui havent estat dintre la cara de veure, ermita de Sau. I així esgoto la poca reserva que tinc, fins a les portes de l’ermita.

Al cap d’una hora d’haver arribat, malgrat el cartell de “prohibit acampar en tot el terme municipal”, decidim plantar la tenda.

Acordem que mentre ell va a buscar l’aigua per fer el sopar i gasolina per mi, jo vaig muntant la tenda. I força abans de l’hora de sopar, ja estavem cuinant i fent un cigarret com a campistes afamats que erem. Havia sigut un dia dur i vam trencar els habits, avançant l’ultim àpat del dia.

Després de sopar, una mica de fum i tinta al diari, fan acabar el dia que comença la ruta pels Països Catalans.

[Video de la ruta en ciclomotor Països Catalans'05]

Almansa, el 28 d’abril de 2007

Vull deixar anar, tot el que em va remoure per dintre… Almansa, el 28 d’abril de 2007

300 anys i seguim ací. Potser han aïllat, reduït o atemorit a molts lluitadors, combatents, resistents durant aquests tres segles. Però val a dir que 300 anys més tard, demostrem que el moviment de resistència catalana enfront l’imperialisme espanyol, segueix ben viu.

Erem allí, a Almansa, terres espanyoles, un helicòpter rodejava el cel, durant els parlaments de les organitzacions que comformen el moviment independentista, revolucionàri i internacionalista als Països Catalans. Un moviment que està creixent, i en aquest sentit, va donar una imatge de maduresa i coherència, que va animar a qualsevol, a lluitar 300 anys més si els poguéssim viure.

La voluntat era visible, les ganes de lluitar, més fortes que mai, es mostraven a paraules i crits durant tot el dia. Una pell de gallina crònica és el que patiem, moltes de les persones que hi havia allí. Les nostres banderes de llibertat, conquerien el turonet on va esdevenir la batalla que suposà l’inici d’imposició forània als Països Catalans fa tres cents anys. Encara que ens ho hagin amagat, hem anat conquerint cop a cop petites llibertats durant aquests segles. Fent possible tornar amb els nostres acords autodeterministes en aquest lloc simbòlic per la nostra història.

La consciència és clara, no renunciarem a reconstruir la nostra història. Per recuperar la llibertat com a poble, serà necessàri.

Els espanyols van trigar 8 anys a ocupar la nostre nació, tenien la força. Nosaltres també tenim 8 anys i 300 més si cal per seguir lluitant, tenim la raó i tenim la força, com va dir l’avi!

No ho dubteu, mai més renúncies! Endavant amb la resistència catalana!

Carta als Pres@s!

Fora del que tenim, fora del que ens han pres, fora del que sabem, fora del que hem après, per la història del nostre poble, per un poble que ha forjat història… sang i suor de milions d'homes del nostre poble han fet possible que siguem avui aquí, que parlem la llengua que parlem i estiguem orgullosos del que som. Fora de totes les derrotes, fora de totes les tempestes, tindrem sempre la nostra victoriosa flama i esperit de poble.

La vostra flama. La de totes.

Mai tan afeblit el seu esperit de rebel·lia, l'esperit de ser poble per sobre de tot i de cantar al món amb els seus propis acords; seguim combatent dia a dia les mentides que d’arreu ens volen imposar.

Mentides i imposicions que recordem i resistim, 300 anys després de les conseqüències de l’ocupació borbònico-espanyola als Països Catalans, amb el vostre propi exemple.

Des del vostre exemple; la nostra fe rau en l'estel d’un poble que ha generat un moviment alliberador, l'Esquerra Independentista. Un moviment d'alliberament respecte les imposicions dels estats espanyol, francès, italià i la barbàrie de la dictadura del capital.

Un moviment que representa les nostres lluites i anhels per tal de finalitzar amb tots els mitjans: la humiliació constant, la denigració de la cultura, el vassallatge enfront l’ocupant; també contra la cultura de la por que mantenen antigues ferides que no han estat tancades, de pronunciaments i dictadures militars imperialistes; contra la traïció de polítics de tota mena, d'un i altre color, amb una i altra bandera, venent-nos el seu programari polític com si l'haguéssim de consumir, lluny de ser la representació popular i la nostra solució, i un llarg etc.

Com a militants d’aquest moviment, des de les contrades del Montserratí, volem donar-vos el nostre més solidari suport, a tots els i les preses polítiques catalanes. Amb l’aspiració de provocar un raig de sol a contemplar entre les reixes de la por que ens atrapen física i mentalment a la dissidència, als i les que pensem diferent.

Volem mostrar suport especialment ara, quan el company Juanra ha sortit de la presó. Suport especialment emocional des dels nostres sentiments, per sobre de lemes i manifestos: pel vostre valor i resistència; per sobre de sigles i col·lectius: el vostre orgull i exemple. Perquè per sobre de –ismes compartim sentiments d’amor i de ràbia, cap a una terra i els seus botxins. Aquests llaços són indestructibles.

De tot cor, ànims i endavant! Que la lluita no s’aturi!

Cop a cop aconseguirem victòries contra la mentida i l’aïllament de l'ocupant, tot enaltint la diferència cultural i combatent per la igualtat i la justícia social; en definitiva, guarint-nos d’aquests mals que comporten molt anys d'ocupació i vassallatge.

Perquè per molt que creguem en un moviment, aquest mai no serà res fins que no confiem en nosaltres mateixos. Així que la lluita pel futur del nostre poble serà la pròpia lluita del nostre present, sense renunciar a cap dels destins que ens portin als nostres ideals.

[Mas dels Països Catalans]

Faré una petita explicació d’on vé aquesta proposta, en quin context vaig treballar la idea i l’explicació de l’idea en si. Tot i que en un parell de pàgines no es defineix el projecte, sinó que es planteja la idea.

El fet es que vaig estar fent una ruta de dos mesos pels Països Catalans buscant-me la vida per dormir i bé, treballar si podia o si em calia en algun moment. I bé mica en mica em vaig adonar la situació d’aquesta terra per gent que li agrada coneixer-la, pels sense sostre, per gent que s’hi busqui la vida de forma “nómada”, per aventurers, per gent necessitada que es veu forçada a fugir de casa, per gent que s’ha trobat al carrer sola i sense ajuda de ningú....

El cas es que per una causa més lleu com la meva (aventura) o per una causa important com les realitats que vaig conèixer durant el viatge: és que la poca ajuda que es dóna a tota aquesta gent per sobreviure, sol ser sempre una ajuda cega i de netejada de consciència de institucions religioses... caritas, mossens propers, etc...

Bé amb tot això cada dia que passava li donava més voltes a una idea... que tot seguit us explicaré, ja que crec és un bon moment per intentar fer-ne algo més d’aquesta idea (perque s’acosta un canvi potencial per moltes candidatures...) . I això ho tinc molt clar. Que treballar un projecte així només puc proposar-lo a les CUP. Així que es cosa vostra que en feu d’aquesta idea. Sinó morirà en aquest intent.

La idea li vaig posar Mas dels Països Catalans

Des d’una òptica nacional, cada contrada podria tenir el seu pròpi Mas en un futur, si les proves sortissin bé. Un espai construit pel poble i per el poble.

A partir d’un terreny i amb ajuda de professionals, es començaria a construir una casa (això contant el pitjor dels casos, però també pot ser més raonable agafar una casa o mas en deteriorament i rehabilitar-lo)

Encara que això sembla descabellat, la idea es sustenta en la necessitat de molta gent de sostre i àpats, i l’oferiment per part d’aquesta iniciativa d’allotjament i menjar a canvi de treball voluntari. Si això s’hi suma les ganes de molts joves d’aquest país, d’aixecar la nació; crec que no arriscar-se en una prova pilot d’aquest projecte, és ganes de no avançar.

Així que des d’un inici, la idea seria bescanviar allotjament i àpats per feina treballada. Per tant l’allotjmanet i l’aforment dependrà de la feina a repartir i de l’espai a disposar. Per exemple al principi, al no oferir unes condicions mínimes per dormir, es podria tirar de militància i muntarho en forma de camp de treball i com a campament.

Amb tècnics que controlessin les obres, no hi hauria problema si es planifiqués bé la feina a tres mesos vista per exemple. Es podrien anar fent reiterades crides a la gent perque ajudés.

La finalitat seria construir un lloc autogestionat, rural i ecològic aixecat pel poble i per al poble. Que en una fase posterior, es pogués seguir amb la mateixa dinàmica per seguir fent tot tipus de feina al Mas per autogestionar-lo. En un entorn on es difongués cultura i tradició local de la contrada, en el marc dels Països Catalans.

Aquest projecte donaria un creiexment i un punt de trobada a cada localitat. De forma metafòrica seria la idea de tenir un cor dels Països Catalans a cada municipi amb un context de construcció nacional. Es duria una feina pràctica de construcció social del dia a dia. Donant allotjament i menjar a canvi de feina... Fent un servei a la societat al mateix temps que s’ajuda a construir un projecte de solidaritat ciutadana i xarxa local. En tant que promourà l’assemblearisme de base i organització social.

I bé la part utòpica seria que hi fós a cada contrada. Per començar, es podrien fer unes probes pilot als nuclis més receptius al projecte i així es podria presentar als altres municipis amb experiències exitoses.

[Video autoeditat en suport a la CUP]

Apunts "Socialisme i qüestió nacional"

Tot seguit, us ofereixo els apunts que vaig prendre en la xerrada del “Socialisme i la Qüestió Nacional” duta a terme pel sindicat d’estudiants SEPC a Barcelona. No són comparables aquest apunts amb el que era la xerrada en si. Valia molt la pena.

-Les oligarquies burgeses perifèriques han desenvolupat més potencialment el capitalisme a l’Estat Espanyol. Paral·lelament, també hi ha crescut la classe obrera. En tant, resulta una problemàtica previa a la qüestió nacional, la qüestió social.

Però l’unió entre la classe treballadora de diferents pobles, només es pot donar sense greuges, per poder avançar amb pas ferm al socialisme, i assentar-hi unes bases. Ja que el triomf marxista, rau en l’estratègia de la diversitat enfront la uniformitat.

Després de la Guerra Mundial el neoliberalisme va crear la controvèrsia més gran que té: el desenvolupament de les forces productives en front les fronteres establertes pels propis estats.

La contradicció per excel·lència que s’ha donat en el desenvolupament de la globalització econòmica mundial, és que mai s’havia arribat a uns nivells tant alts d’experiència, mitjans, etc. com per arribar a un nou estadi de l’existència humana. I al mateix temps hi ha uns nivells alertants en el perill de la supervivència de la mateixa espècie humana (barbàrie, misèria, canvi climàtic, etc. En definitiva el camí a l’abisme).

En el progrés científic, són necessaries la diversitat de visions de la realitat que la història ha fet en els pobles i les seues llengues.

[Cutrevideo d'edició salsitxera]

"Un nou món no és possible, és necessari. Somnis i Tempestes"

Un dia em vaig aixecar plàcid, el sol brillava, el cel blau pur estampava la imatge d’un somni esperançador. Una terra frondosa, olor de fang, boscatges immensos i muntanyes, planes i mar a cabaços feien d’aquesta terra, la terra promesa de qualsevol persona lliure.

Un poble honrat i orgullós del seu destí, l’habitava des de mar endins fins als cims més alts de la serralada que la travessava. Unes gents de parla oberta i de mentalitat hospitalària. Colors d’harmonia i cants de llibertat donaven melodia als seus dies, dies de sang i llum, dies de fruits i terra, dies de plor i ciment...

La dignitat en llibertat, onejava com a única bandera de pàtria en els seus punys i braços, per lluitar i estimar. Les diferències els donaven la unitat com a poble a través dels seus caràcters tolerants i dialèctics.

D’esperit noble era el seu jovent que, mancat de llibertat i per la supervivència com a individus i com a poble, alçà els seus punys amb crits de: Via Fora! Via Fora!

La joia de ser lliures, els feia persones. S’anomenaven catalans.

Aquest somni es va anar transformant en realitat, com el vent en tempesta. Va començar en temps foscos als carrerons, entre xiuxiuejos i brises que portaven la paraula llibertat per tot arreu on passaven. Fins i tot els dies que bufaven ràfagues de colors per les grans avingudes de les metròpolis del país.

Un futur que esperançava grans i petits; afrontant amb valentia el destí de la terra i lluitant dia a dia per fer-nos-en dignes.

Contra tot pronòstic, les flames als cors van encendre una foguera d’unitat, d’unitat popular.

La paraula dels sense veu es va convertir en vot i del vot va passar a l’acció. Les cases de la vila tornaven a ser les cases del poble. Les persones havien recuperat allò que era seu, el poder que havien atorgat als polítics i que aquests havien traït. La veu tornava a la persona, com la justícia a la terra. El somni havia donat equilibri a la realitat.

Ara seguim somiant junts, entre companys i camarades, sense mai més tornar a despertar!

[somnis i tempestes]

"és la vida, simplement estima-la"

"Vas aparèixer com raig a l'albada, a través d'una finestra,

com lluna plena dins el seu cicle; com un somni entre la boira!

Tot era fosc, l'esperança prenia gran sabor quan semblava tot perdut, el nom de Laia entrava en els meus dies al temps que l'alegria tornava al meu rostre

Mai més tornaré a oblidar el meu cor, els meus sentiments, la meva alegria. Tu has fet que no ho oblidi, que la vida és bonica si la vius en llibertat. Que la llibertat ens fa dignes i la dignitat ens fa lliures. Que la sumissió ha de ser desterrada en tots els àmbits, del meu llinatge: per viure en rebel·lia.

Prenent com a valuard la teva imaginació desenfrenada, erigida en un món de grisos monòtons i tons estipulats. La dolça revolta dels nostres cors, fa que posi els cinc sentits en aquesta folla lluita entre orgull i amor.

Olors de vida uneixen els nostres cossos nuus, les mirades es fonen en un raig d'afecte i desig de llibertat, una abraçada aconsegueix aturar el temps en aquest instant en que els teus llabis surquen el desig que envolta els meus... i el moment etern de vida en el que a cau d'orella i acaronan-te t'ofereixo el meu cor en la meva parla catalana: T'estimo camarada!"

Àlex

ARRELS: La veritat ens farà lliures!

Estic a la dutxa, netejant-me fisica i psicològicament, estic en una època combulsa de la meva vida. Tinc 21 anys, però em sento atacat per molts dubtes, més dels que correspondrien a un noi amb els problemes habituals a la meva edat segurament.

Els problemes raonables pels quals ser delimitar i lluitar per solucionar-los, són: el trobar una feina mitjanament estable i digne, pels temps que corren; alimentar-me també amb coherència i bioètica; i redundanment buscant dignitat en tot el que faig; intentar esquivar tanta mentida que corre i seguir avançant en un camí de la búsqueda de la veritat.

Vaja, això són problemes globals, més concretament, en tinc alguns que he passat recentment, però que ens agradi o no tots i totes algun dia hi passem: fa poc es va morir l’àvia. Una dona forta que havia aguantat molt de patiment en aquesta vida i que fins l’últim moment va donar un exemple de dignitat i resistència.

També em van operar fa poc d’una dolència de naixement, i era la primera vegada. La tensió viscuda tant els dies abans com després de l’operació va ser insuportable. Però vaja el temps posa al seu lloc les coses i el meu tabic ja està definitivament al seu lloc i jo puc respirar l’aire pol·lut de la Nova Rosa de Foc.

Així que fins aquí trobo raonable que pugui estar preocupat, però puc mantenir una certa estabilitat emocional a la meva vida, tot i la rebel·lia. Però és a partir d’aquí on comença a complicar-se la cosa. A tot això s’hi ha d’afegir que la meva condició d’enfrontar això, és la d’un nen que encara no ha descobert d’on vé i ja va descobrir on va.

Es dir, i deixant els eufemismes, vaig néixer d’una mare que no em va educar i em van fer créixer uns pares que no em van donar la vida (però si l’amor).

Però això, que es pot resumir amb dues frases, pot suposar una llosa a l’esquena (que potser m’equivoqui) que hi ha gent que haurà dut tota la vida.

Tots aquests dubtes, vaig arreplegar-los quasi tots en un i vaig posar-li un nom : Arrels.

Em vaig decidir a coneixer-les, després de l’experiència de conèixer les arrels del meu poble a través dels ulls del viatger. En una ruta que vaig fer de punta a punta de la nació.

La ruta va començar el 18 de setembre de 2005, un diumenge que afrontavem amb moltíssimes espectatives dificilment dosificables pel transcurs del camí (encara que van resultar inagotables).

Aquest any, m’he proposat saber d’on vinc i no m’aturarà res ni ningú; potser no serà fàcil i segurament sigui molt lent… però pas a pas com m’ha ensenyat la meua gent, no ens aturaran.

Aquest any la meva vida donarà un nou gir, però possiblement molt més brusc que cap dels anteriors i el més segur es que després del gir, quedi encarada la meva vida i decideixi el meu camí a seguir. Personalment només m’importa la dignitat d’aquest camí. Espero tenir a tothom qui conec al meu costat, perque és un repte difícil.

el meu amor rebel per a tothom qui m’estimi!

[frases del vent _*collita pròpia]

"La ignorància, és la força que els hi donem als opressors. Lluita i no complaguis a qui et roba"

"la meva millor virtut és saber adaptar-me al medi, la meva gran debilitat és que en el vostre medi prefereixo ser un inadaptat"

"millor un dia d'autèntica llibertat.. sentir-la per un dia encara que sigui.. que seguir tota la vida en aquest roïn sistema capitalista"

"junts guanyarem terreny a la por"

"a tu que em vas donar la vida..."

A tu que em vas donar la vida,

Gràcies. Gràcies perque fa vint i dos anys que vaig néixer, que vaig rebre una herència d’una vida anterior, d’una vida truncada que mai va ser i mai serà. Però que mai canviaria per la que visc. La que em fa ser com sóc i estar escribint aquesta carta.

Per la vida com a Àlex Arboç Claverol que estic escribint aquesta carta i afrontant aquesta situació amb uns valors que em fan esbair el rencor gratuit que mantenia fins ara respecte el vostre llegat.

A vosaltres, sang de la meva sang…sang que torna a passar per les venes de les que un dia va fluir i les quals vol superar, per arribar a un dia ser aire:

La situació és que vull completar la meva vida. Tinc la voluntat d’afrontar el repte de conèixer els meus orígens i tancar-los en la meva història. Per poder viure una vida plena, amb preguntes correctes i sense falses respostes, ni ambigues herències.

Perque aquesta herència té dos cares: la d’una vida per endavant, uns horitzons oberts; i l’altre cara de la moneda, un sentiment d’abandó que en molts moments d’aquesta vida m’ha fet maleir-me els ossos en moments d’absoluta soletat.

La vigília de Sant Joan. Un 23 de juny i fent de la vida del meu poble, també la meua, vaig cremar totes les pors, vaig fer una foguera ben grossa per encendre tot el que no servia. En aquest dia que serà especialment recordat a casa meva, com un dia de vida, com un dia de plor i esperança; vaig saber els cognoms que duien els meus progenitors, vosaltres.

A l’esperança de trobar en aquest camí feixuc, camí d’arrels, l’autèntic amor de la gent que m’estima, unir-me a la meva verdadera familia i restablir-hi lligams afeblits, a través de resoldre plegats els meus orígens i així tancar un cicle; he d’afegir mal em pesi, que la que en aquells temps i durant feia anys havia sigut la meua companya, no va poder suportar les meves necessitats i es va trencar una història d’amor difícil de repetir i difícil d’oblidar. Malgrat tot reconeixo que en aquest dies i espero que com molts adoptats, les necessitats de comprensió, afecte i respecte han sigut molt grans i no sempre recompensades i tolerades per l’entorn.

Escric aquesta carta, ara que em sento fort com per afrontar el que vingui. Per afrontar unes respostes que segurament no seran com el meu cap s’ha preparat, però per això la convicció més gran que puc tenir, és que no canviaria per res del món l’identitat que he cosntruit a través de la meua familia i el meu entorn. I que el fet de donar resposta a la pregunta de, perque em vas abandonar? O poder reconeixem mirant la cara d’un germà… només farà que tanqui unes bases sobre les quals poder cimentar la meva identitat. No és pas, per voler viure una vida que mai va ser i mai serà.

Crec que la millor forma per no fer-nos mal, és contactar per carta. He après a mantenir un respecte sobre la figura de la persona que em va dur al món. Humilment espero que essent recíproc, poguem mantenir una comunicació racional i procurem no fer-nos mal l’un a l’altre.

Al cap i a la fi, la meua vida, encara que am dificultats per entendre-ho tot plegat, es basa en qüestions d’amor: una mare biològica que assumeix la seva impossibilitat de portar al món la meva vida, i el gran amor d’una familia que m’ha acollit i m’ha donat un lloc on néixer i créixer… una cultura i unes tradicions que m’han omplert d’orgull i esperança….uns motius pels que viure i lluitar … uns valors que em fan ser digne i lluitador… una llengua i uns costums als quals mai penso renunciar…. una familia a la qual pertànyer i una paraula: AMOR.

Aquestes paraules són paraules que surten del cor, encara que passin per impulsos i per tecles d’ordinador, per això sonaran tendres i així són, encara que el meu rostre pugui resultar dur i enganyi amb les marques de la vida. Tinc una familia que m’ha ensenyat el que es la vida… tendresa i fermesa. plor i alegria!

Una abraçada

[Carta a l'EZLN]

"Vuestra palabra, la palabra humana del zapatismo en acción nos llena de inspiración des de vuestro ejemplo actual, pasando por el levantamiento popular, hasta la sombra de Emiliano, que recorria las llanuras reclutando campesinos luchadores para hacer frente al ocupante explotador.

Pues bien, es así como aprendimos a luchar nosotros siendo cada una y cada uno nuestra propia sombra y recabando la dignidad que merecemos, exigiendo la justícia i el reconocimiento como otro mundo que somos. Al enemigo actual de la humanidad que encauza hambre en vez de solidaridad, guerras y violéncia inherentes en sus controversias, en vez de buscar la paz de los que piensan en los demás.

Es vuestra palabra la que nos ha llevado al camino de la acción, para defender nuestro mundo, de justícia y libertad. Nuestra realidad, una realidad estructurada y sin nuestro conocimiento, premeditada, culturalmente similiar a la vuestra. Siendo indígenas de tierras catalanas, de rostro parecido al del ocupante; somos una cultura que des de sus inicios desarrolla en nuestras mentes unos horizontes de fraternidad que nos da la tierra de la que salimos. Una tierra de paso, que ha visto hasta tres culturas conviviendo juntas sin problemas.

Nunca ha habido tanto sufrimiento y muerte en esta tierra, como la ocupación que ha supuesto durante 300 años, la imposición espanyola. Actualmente, toda la libertad que tenemos, que ha canviado des de la caída del último dictador, és la de poder decir-les esto des de nuestra victoria al neoliberalismo, de haber recobrado la dignidad que creiamos perdida, pero ahora falta mantener la lucha por esta dignidad, y hacer-nos fuertes en ella a través de la solidaridad, para que no nos aplasten.

Como vuestra lucha, es esto lo único que pedimos, la dignidad de quien niega la assimilación al virus que supone por las personas, el mundo neoliberal. Des de aquí un abrazo revolucionàrio des de tierras infestadas, que sin vuestro amor a la gente de este planeta, no seria possible nuestra lucha y asi que cuando en el frente seamos hermanos, el enemigo que nos oprime a ambos se harà y se verà el problema, al qual cada persona somos nuestra propia solución."

Carta enviada a l’Exèrcit Zapatista

La Revolució comença a casa [Conflicte Generacional: Pares i Fills]

Abans de citar res sobre els meus pensaments sobre el conflicte generacional que patim actualment, vull dir que aquest conflicte no crec que hi hagi sigut sempre, sinó que és un invent modern de les societats d'avui en dia. Perque abans la gent veia molt més les coses de dints cap enfora, m'explico: els individus progressaven coneixent-se primer ells, segon, es trobaven ells dintre un clan o grup social, coneixent-se a través de l'interacció social; i tercer, un cop coneguts a ells mateixos i adaptats a l'entorn decidien trobar la millor forma de reproduir-se.

Sóc molt simplista però estructuralment era més o menys així.

En canvi ara trobem una diversitat inmensa de formes de coneixes a un mateix de bones i no tant bones, complicades i no tant complicades, segons l’entorn.

I entorns realment difícils per trobar-se lliurement l'individu, amb uns prejudicis creats, malalties del món modern, la globalització i les economies de mercat, que provoquen que la gent per una banda o altra, més tard o més d'hora pateixi greus problemes personals de infinitat de tipus diferents, tants com persones hi ha per desenvolupar pors, impotències, murs, prejudicis, reaccions,nervis, ansietat.... sense saber analitzar d’on venen.

L'herència d'aquest present el devem als governants i no els nostres pares, que la majoria han lluitat per un futur millor per nosaltres (en les seves possibilitats) com nosaltres lluitem, el millor que sabem, pels que vindran. La realitat aquí als Països Catalans, ha derivat al conformisme i la submissió al sistema predominant, a l’assimilació al sistema espanyolista i econòmicament globalitzat, amb augment de diferències social i privilegis.I per tant són els governants, els que ens neguen el nostre dret de lliure elecció del nostre futur com a persones i com a poble; tot i que els nostres pares i avis lluitaven perquè això no tornés a passar.

El que ens toca ara, és superar la barrera que ens imposen: d’haver de conviure en un conflicte intern generacional de pares a fills, que paguem els uns als altres per l’abisme ideològic que ens separa.

Potser aquestes paraules hi haurà gent que no les sent igual, o les veu errònies, però jo parlo bastant per experiència i és fàcil que una família com la meva que ha obtingut un mínim benestar i un lloc en la suposada classe mitja. A través d'una vida de treball i penúries, no vulguin uns fills conscients del seu entorn i al respecte degudament posicionats i combatius.

Però per desgràcia no és, ni culpa dels pares, el que els fills es posicionin en el seu entorn, ni culpa dels fills, de que pare i mare hagin desistit de colpejar el mur infranquejable del sistema.



El conflicte que patim les famílies catalanes o les que integren noves generacions catalanes, és més concret, per la situació del nostre poble. És la realitat del carrer transportada a casa dia a dia, la problemàtica que enfronta dos tipus de mentalitats sota un mateix sostre: la mentalitat de la por de la dictadura, i la nostre generació lliure i autodeterminista! Però som nosaltres els que ens juguem i som el futur, no progenitors que ja el tenen solucionat.

Cada casa és un món, com solem dir. Encara que hi ha moltíssimes realitats com per provocar conflictes diferents. Quin dels dos camins triar: l'Independència que exigim als colonitzadors o la mort com a cultura i per tant la marginació social com a poble, duta per l’assimilació de la derrota, i la submissió. Veient el passat, no és tant difícil posicionar-se pel futur que volem.

I si creiem en una resposta per la llibertat del nostre poble, que sigui la mateixa resposta que donem a casa: Independència!

Són els que controlen les nostres vides, de les famílies senceres, els que hauran de patir, quan aprenguem a conviure amb aquesta realitat i ser conscients que nosaltres som el futur, i tard ho d’hora si deixem la utopia i construïm el nostre futur i el del poble: famílies, companys i amics... no els caldran paraules per compartir el projecte que tenim com a poble i per el poble, sinó que l’exemple els sobrarà per caminar plegats aquest camí.

Crec que és un conflicte personal que arrastrem de pares a fills, per culpa de la projecció de la derrota, en comptes de projectar valentia i esperança. Fem que de l’estel que portem al cor, surtin els llaços d’amor fraternal que omplin de vida les llars i amb aquest orgull no podran parar un poble unit que està construint un país des de cada casa, des de cada carreró, des de cada vila.


Àlex Arboç Claverol

[SI ENS PIQUEN, HAUREM DE RASCAR FORT]

2007-2014-2015 (300anys d'ocupació espanyola als Països Catalans)

Què més us fa falta per sentir-vos rics?

Amb un sostre i podent menjar cada dia, ja som de la meitat rica del planeta.

Siguem rics perque no gastem i de l'humilitat fem-ne la nostra més gran riquesa.

La virtut sobre la qual hauriem d'estar orgullosos tots els humans, és poder fer mal a la resta de la humanitat, i decidir no fer-ho. Decidir estimar i lluitar per canviar cap a bé, reduint l'odi a respostes efectives d'ira contra qui vulgui imposar-se sobre la llibertat que hem conquerit.

En un món on hem creat, entre tots els humans, un sistema, el neoliberalisme, que té la seva arrel en l'explotació de les persones i els recursos naturals. Que ens fa lliures de ser llops per nosaltres mateixes, i deixar-nos dominar per aquests llops i les seves marques comercials, que avui ens donen feina i menjar, i demà ens deixen als quatre vents amb una mà al davant i una mà al darrera i sense sostre, a la gent que les feiem possibles. Veient a més que no només és un sistema assassí pels nens, dones, víctimes grans que es sotmeten a les seves urpes, sinó que també ho és per la seva descendència. En la mesura que confien el seu futur a un sistema creat per la reproducció del mateix sistema i no de la vida humana. Quan ell es pot reproduir sense frè i a marxes forçades a costa de l'abocada caducitat amb la que oxida la mare terra.

Els Països Catalans, sempre han sigut una terra de pas. Hem acollit en la mesura de les possibilitats malgrat les controvèrsies de l'època franquista, allaus d'immigrants andalusos sense feina que degut a estratègies socio-econòmiques de Franco, van fer viure aïlladament les dues cultures a la mateixa terra. Amb les conseqüents fatalitats que van esdevenir amb l'enfrontament d'aquestes cultures.

Un poble digne que viu i lluita amb un esperit de rebuig al sistema assassí que ens imposen i que és ben visible als carrers d'arreu de les comarques i entre els catalans i catalanes del món. De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Amb això no vull dir que de la primera a la última persona segueixi aquest esperit, és l'esperit del poble que et guia a través de l'història i l'imaginari col·lectiu de la seva gent, que amb el caràcter i l'experiència de la nostra gent, la fan única.

Que ni millors, ni pitjors que els espanyols o que la resta de persones inmigrades que comformen la realitat dels Països Catalans, fan de la terra de pas que som, un clam a decidir sobre el nostre propi destí.

En un panorama digne de ser argument dels nostres butlletins informatius, sorgeix l'esperança contraposada a tot el que representa aquest sistema. Hem fet sostenible aquesta combulsa revolució dels nostres somnis i els del nostre poble.

S'ha anat radicalitzant la situació en aquesta terra i no per això el conflicte avui en dia es d'andalusos i catalans, perquè aquí sabem ser tolerants inclús entendre que aquest problema no el teniem ni nosaltres ni ells, però que aquesta és terra catalana i el problema va ser el Dictador. No hem tingut problema en entendre això les dues cultures i a actuar per l'integració d'una amb l'altra amb la mesura que cada poble i ciutat li era possible. Però sembla que aquí torna a sorgir un moviment neofeixista de cara als immigrants per part de la mateixa immigració espanyola de la qual parlem dels anys 60 i dels seus decendents, per que aqui si us hem acollit com a germans? Per que no ho fem amb ells? Per que no els veieu com els germans que vau venir un dia a buscar la supervivència digne en aquesta terra d'acollida?

L'esperit d'una gent combatent que des de que van perdre la seva llibertat, els seus avantpassats, no es volen sotmetre a cap injustícia des de la seva lluita personal, que és tot el que ens queda. I que recobrant la dignitat d'aquells insurgents que ens han donat la vida des que ens van colonitzar a sang i plom, no pretengui acallar ningú la nostra veu o la dels companys i companyes catalans. La insurgència és la nostra resposta a l'explotació que està patint aquesta terra i la seva gent. La nostra resposta no és fer la vista grossa com fan les masses del carrer, que són engranatges ben engrassats d'aquest sistema. Sabem massa, de com funciona, com per seguir participant del nostre pròpi assassinat col·lectiu. La nostra terra amb la nostra lluita en la seva defensa ens donarà la veu que ens pertoca per que cop a cop, poguem trobar el camí del nostre poble entre tots i totes, encara que aquesta veu hi ha sigut sempre, hi és i serà sempre així, mentre en aquesta terra estiguem i ens diguem Països Catalans.

Aquesta veritat profunda, que molts poden dir que és demagògia, només es pot contestar fent-ne un postulat d'això i seguir el camí de negació al nostre assassinat en la nostra pròpia vida, o defensar aquest sistema insostenible per l'home, per la terra i per les cultures.

Sense voler influir jutjar a ningú, crec que els que podrien dir que això és demagògia, és als que realment és nudreixen d'ella i se'n omplen la boca, són els "nostres actuals cabdills mediatico-polítics", i com ha de respondre el poble?

Es pot embogir literalment amb el vostre lideratje o entendre la vostra controversia i assumir una vida de lluita pel món millor que mereixem, trobant la solució entre tots al nostre gran problema, i això és factible arreu del món. Amb moltes cares diferents, però sempre amb la mateixa expressió. Un rostre que ha après a exigir.

Un rostre cobert pel control imposat pel poder, que amb una mirada fixa, clavada a l'enemic, però que encaixa perfectament amb la mirada justa d'un horitzó d'imaginació cap a la llibertat, aferrant-se a les mans dels companys i companyes que comparteixen angle de visió. Un esperit únic però al mateix nivell que la resta, destaca pel seu coratge davant qui no té res a perdre i un nou món a guanyar. Un nou món que es reflecteix en la llum de les mirades de l'esperança que avoquen a la lluita dels homes i dones, i una terra lliure d'explotadors.

No sotmeteu doncs, la vostra voluntat a la dels polítics, la justícia corrompuda, ni a les forces i cossos de seguretat d'aquesta corrupció, si us plau. Creieu en vosaltres mateixes i en les mans de la solidaritat de voluntàris i voluntàries lluitadors per la llibertat, la justícia i la pau d'aquesta terra.

I junts farem justícia sent lliures!

Visca la terra! Muira el Mal govern!

Vila de Gràcia, Països Catalans

El 26 de Gener, encenem la memòria [Dia del Combatent Català]

Un dia tal, com el 26 de gener de 1641 l’exèrcit de Los Velez fou derrotat àmpliament a Montjuïc i obligat a retirar-se a Tarragona per les forces catalanes. Aquesta demostració de forces en uns temps convulsos i de guerres, on l’orgull del poble català estava fent història davant els exèrcits espanyol i francès (en diferents moments). Uns temps on s’aixecaven imperis del no res; d’un poble que n’ofega d’altres (com ara Espanya) o imperis que volien conquerir territori sense fre, per engrandir-se (com França).

La idea d'Espanya que sorgí gràcies a la decadència de la Corona Aragonesa, un segle i mig abans d’aquests fets, prenia cos amb el beneplàcit d'Aragó, però topava amb la resistència de les classes populars que en la seva rutina, havien patit una ocupació forana, i es veien perseguits per la seva cultura.

Espanya no resultava res més que una presó de pobles i de les seves gents; les generacions posteriors a l’ocupació total a partir de 1714, naixeran amb l’esclavatge del seu poble per mantenir aquesta maquiavèl·lica Espanya, que pretenia eliminar els bassals de sang i violacions que havia escrit a ploma i fusell l’assimiladora Castella, en la seva màxima expressió en la figura inquisidora d'Olivares, intentant tergiversar la història. I els seus predecessors no van quedar-se curts a través de "pronunciamientos" i dictadures.

Segles més tard, les terres assimilades per la Corona de Castella (creadors d’un potent invent que es deia Espanya), eren escenari de guerres i revoltes que no cessaven mai. Podien matar a la gent. Però l’esperit del poble, encara que dèbil, mai moria. I tant és així, que aquí estem nosaltres, existint i defensant-nos.

És així que les guerres i revoltes, han donat pas a la suposada "democràcia" dels "més". La jove democràcia de les majories i el terrorisme de les minories, que ja es va cobrar les morts de patriotes,companys i amics en la lluita per l’alliberament del nostre poble.

Aquesta democràcia, madura i evoluciona, obrint-se pas al segon mil·lenni. On la nova era, imprimeix la raó de la força de les armes que porten “la pau” a on hi ha dissidència.

En aquest marc, la classe treballadora catalana, ens aixequem més forts que mai amb la força de la raó que suposa reclamar poder seguir el nostre camí com a poble. A través de la lluita al carrer i recordant el que calgui, fins on arribi l’honor dels nostres avantpassats. Així que invoquem aquells temps on d’igual a igual, els espanyols reculaven per la rauxa de la resistència catalana. La raó ens ha fet més forts que mai. I l’objectiu és el mateix que fa segles. El poble català seguirà el seu destí o no serà.

El Dia del Combatent, és també al nostre dia. El dia dels lluitadors i lluitadores de les actuals generacions; persones que lluiten marcant més història que mai, esdevenint claus en la terrible proba del nostre segle: autodeterminació o assimilació. Que la lluita al carrer sigui més viva que mai, entonant ben fort la nostra ferma decisió:

Autodeterminació!